Mana CiU, perd el petit comerç

No diré que la Llei òmnibus no tingui coses positives. Algunes de les mesures, especialment les que fan referència a la simplificació de tràmits, són positives i llargament reclamades per l’empresariat del nostre país. També es pot aplaudir l’eliminació d’algunes estructures que no aportaven cap valor afegit al servei públic i, en canvi, suposaven una despesa considerable.

Tanmateix, aquesta Llei conté nombroses modificacions legislatives que mostren la vessant més dretana de l’actual Govern. Podria posar diversos exemples prou il·lustratius d’aquesta afirmació, però avui em centraré en el model de comerç.

Recordo perfectament com es va gestar la Llei d’equipaments comercials que vam aprovar a finals del 2009. Va ser un viacrucis dur. Per una banda teníem el sector representatiu del petit i mitjà comerç –el majoritari del nostre país– que ens demanava un llei estricta que impedís la implantació de superfícies més grans i que defensés el model de comerç urbà que ens és propi. De l’altra banda, hi havia els socis majoritaris del Govern que, amb una visió molt més lliberal, desitjaven una llei oberta que donés cabuda a qualsevol tipus de format. I, finalment, estava CIU fent demagògia, acusant-nos de fer una llei massa permissiva.

Des d’ERC vam treballar dur per aconseguir un text legal que es posés només al servei dels nostres comerciants i que blindés el model de comerç català. Ho vam aconseguir malgrat el malestar que això va produir en el sector més lliberal del PSC.

Recordo també el dia que es va aprovar la Llei al Parlament. Els representants de les associacions de comerciants hi eren presents i, després de la votació, van aixecar-se a aplaudir el que, per a ells, era garantia de supervivència. Hi eren tots menys uns: els de la Confederació de Comerç de Catalunya que, mentre CIU votava en contra de la Llei per considerar-la massa laxa, feien simultàniament una roda de premsa denunciant que ERC s’havia abaixat els pantalons i havia cedit a les pressions del PSC.

Ara CIU, des del Govern, tenia l’oportunitat de ser coherent amb el seu vot contrari i fer la Llei més restrictiva –si és que calia. Res més lluny d’això, amb la Llei òmnibus fa un pas enrere i permet que les grans superfícies tornin a implantar-se arreu, amb la introducció d’un article a la Llei que considera trama urbana totes aquelles zones allunyades de les ciutats on actualment ja existeixen comerços. És a dir, amb un sol article autoritza que en la gran majoria de municipis del país el model basat en el comerç urbà de proximitat quedi trencat i els nostres comerciants perjudicats per sempre més.

És evident que CIU, a l’oposició diu una cosa i al Govern en fa una altra. És evident, també, que el lobby de les grans superfícies és econòmicament molt potent i que a la dreta això la motiva. Igualment, és evident que CIU ha pres el pèl als representants del petit i mitjà comerç del nostre país. A tots? No ho sé. M’agradaria escoltar una roda de premsa de la CCC per saber què diuen ara.

El que sé segur és que el model de comerç propi del nostre país està en risc.

Les TIC, si no les governes, te les governen

Espero que al benvolgut company Joan Fuster no em tingui massa en compte que li hagi manllevat les seves cèlebres i encertades paraules.

Les TIC, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, són, a aquestes alçades del segle XXI, elements fonamentals per la competitivitat i la productivitat de les empreses i, per extensió, per l’eficiència i l’eficàcia de les administracions públiques.

A mida que aquestes han anat esdevenint més i més importants, s’han inserit en els processos productius de tal manera que ja formen part de l’estructura bàsica de coneixement de qualsevol organització.

En aquest sentit, les administracions públiques, i en concret el govern de la Generalitat, hauria de ser conscient d’aquest fet i per tant:

1. No considerar les TIC com un producte més que cal comprar –com si fossin cadires, paper o qualsevol altre producte o servei.

2. Entendre que cal tenir dins de la Generalitat actors públics experts que permetin determinar l’estratègia del govern respecte les noves tecnologies i respecte els seus proveïdors. En aquest cas, el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) és un instrument molt potent que cal conservar i potenciar.

3. La tecnologia cal governar-la. Si no la governes t’acaba governant, ella mateixa o a través dels proveïdors que et donen el servei. I això no implica eliminar l’outsourcing. Al contrari, cal potenciar-lo al màxim però tenint recursos i talent suficient a l’organització per governar-los, gestionar-los i controlar-los com cal.

4. Utilitzar poca tecnologia fa perdre oportunitats d’eficiència i eficàcia, però tenir-ne més de la que cal, pot ser car i ineficient.

5. Digitalitzar el caos no serveix de res. Abans cal posar ordre i, un cop fet, la tecnologia ens pot aportar la màxima eficiència i eficàcia. La tecnologia no millora res si no hi ha voluntat de canvi en l’organització, i per tant capacitat per dedicar els recursos i el temps necessaris als processos de transformació.

6. No es pot dependre d’un sol proveïdor, ni de dos, ni de tres. Cal treballar models de relació amb els proveïdors que permetin generar competència i independència en tot moment, així com flexibilitat per afrontar nous reptes i prioritats, especialment en un sector com el públic, en què malauradament els objectius i els projectes neixen, canvien o moren a massa velocitat.

7. La compra pública és un percentatge molt important del mercat tecnològic a Catalunya, per tant, cal que l’administració pública sigui conscient d’aquest fet i que tingui en compte que la manera com contracta els serveis tecnològics pot determinar un sector concret al nostre país, innovador o no, autòcton o no, de grans corporacions o de petites i mitjanes empreses. A Catalunya ens cal una mica de tot, coexistint i col·laborant.

8. Hi ha elements i oportunitats suficients per poder fer polítiques en la compra pública que permetin donar joc a tots els actors, grans, petits, nacionals, estrangers, innovadors i no tant. Només cal voluntat i evitar barreres innecessàries. Sovint les administracions, amb vocació garantista, sobreespecifica els requeriments necessaris per part dels licitadors, deixant fora empreses d’alt valor que podrien oferir el millor servei al millor preu i qualitat.

9. Cal ser resistent als lobbies i parlar en termes de país, prioritats, objectius i models i no pas d’empreses concretes.

10. Els polítics de primera línia no s’haurien de reunir massa amb empreses tecnològiques. Haurien de dedicar el seu temps a parlar amb AMPAS, directors i directores d’escoles, metges i metgesses, policies, actors socials, empresaris, agricultores… per entendre les seves necessitats i determinar les millors polítiques. Les TIC són instruments que han de donar suport a les polítiques. L’eina no ha d’implicar l’interès del polític, sinó el que es fa amb ella.

11. Pocs i grans contractes poden garantir estalvis a curt termini, però a la llarga impliquen manca de qualitat, de possibilitats de govern, de flexibilitat i d’eficiència econòmica, així com una major dependència i dificultat de gestió.

12. La transparència és un valor importantíssim. Cal explicar amb prou temps als actors els nous models, projectes i idees per tal de donar temps a les empreses a articular les seves millors propostes i a identificar punts de millora en els conceptes, si és que hi són.

13. La compra pública és un element tractor importantíssim. Ben treballada pot ajudar a configurar nous àmbits de coneixement i noves empreses al nostre país, amb una alta possibilitat de créixer i internacionalitzar-se gràcies a l’efecte d’imitació que sovint hi ha respecte les iniciatives catalanes en àmbits molt diversos.

14. Cal parlar amb el sector, no només com un proveïdor sinó també com una indústria que cal escoltar, cuidar, ajudar i amb què cal col·laborar.

Durant 7 anys, Esquerra al govern ha desenvolupat, des de la compra pública en l’àmbit de les TIC, a través del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació, tots aquests pilars.

Seria bo que qualsevol govern actual o futur ho conservés i, si és possible, ho millorés, pel bé de la Generalitat, del sector tecnològic català i del país.

A partir d’ara, ens veiem cada dimecres

Avui tanquem el cicle d’articles sobre la Llei Òmnibus amb el qual hem llençat el Bloc de la Secció d’Anàlisi de Polítiques Públiques. Ho fem tal com el vam començar, amb un enllaç. En aquest cas, a una blocada d’en Josep Huguet, president de la Fundació Josep Irla, que ens parla sobre els possibles efectes de la Llei Òmnnibus pel que fa al comerç.

El podeu trobar al següent enllaç: “Un Òmnibus contra la botiga”

A partir d’ara ens trobarem cada dimecres, amb nous articles que analitzaran i reflexionaran sobre les polítiques públiques impulsades per les diferents administracions que actuen als Països Catalans. Començarem dimecres que ve, amb un article sobre les polítiques de la Generalitat de Catalunya en Tecnologies de la Informació, escrit per en Jordi Bosch.

Sense Política Industrial

La Llei Òmnibus ha deixat Catalunya sense política industrial. O, per ser més precisos, ha derogat la Llei de Política Industrial aprovada ara fa dos anys pel Parlament de Catalunya mantenint únicament –tot i que amb algunes modificacions– el capítol que regula l’agència de suport a l’empresa catalana, ACC1Ó.

La Llei de Política Industrial era una bona eina per a la modernització del nostre teixit productiu i constituïa el primer instrument legislatiu que desplegava unes competències que la Generalitat té de forma gairebé exclusiva –excepte les de la planificació industrial a nivell estatal– des de 1979. Potser sí que algunes tenen més interioritzat del que ens pensàvem aquella màxima que va popularitzar el Ministre Solchaga: ‘la mejor política industrial es la que no existe’. Un Ministre no precisament sensible amb les necessitats de la indústria catalana.

La derogació d’aquesta llei no només suposa la supressió d’una guia per a la política industrial a mig i llarg termini, sinó que també suprimeix alguns elements destacats que aquesta introduïa, al costat de la creació d’ACC1Ó com a nou instrument de foment de la competitivitat. Val la pena destacar-ne, com a mínim, tres:

1. Les prioritats que establia la llei per a una transformació industrial es basaven en els fonaments de l’Estratègia de Lisboa –millores de productivitat, estímul a la innovació i impuls a la internacionalització de l’empresa– i ampliava el seu àmbit d’aplicació a tots els serveis no financers destinats en la indústria. El que es coneix pel concepte ‘nova indústria’, que per primera vegada tenia un reconeixement normatiu.

2. Aquest alineament amb la política europea també comprenia l’aplicació de la Recomanació de la Comissió 2003/361/CE sobre la definició del que és una micro, una petita i una mitjana empresa. Fonaments normatius necessaris per a fer una política sistemàtica i objectiva de suport a la majoria d’empreses d’aquest país.

3. La Llei també prescindia -llevat d’algunes excepcions sectorials- del règim d’autorització vigent i el substituïa per un tràmit de comunicació prèvia. Un sistema comú a molts països europeus i propi de la normativa comunitària amb l’objectiu de facilitar l’emprenedoria i el desenvolupament de nous projectes en un sector que representa prop del 60 per cent del nostre PIB.
   

Sense formes no hi ha democràcia

“La gent vol que governem, no que perdem el temps en tràmits farragosos i en el politiqueig”. Aquesta frase, en les seves moltes variants, és un clàssic del populisme i sempre acaba retornant. La importància de les formes en la democràcia liberal no ve d’ara; ja en parlava Tocqueville a De la democràcia a Amèrica. El parlamentarisme, i la seva relació amb l’executiu, és el resultat d’un llarg procés històric que ha cristal·litzat en unes formalitats que volen garantir el pes del Parlament com a expressió de la sobirania popular, fent-la compatible amb l’eficàcia en la presa de decisions per part del Govern. El respecte d’aquestes formes no és, per tant, un aspecte accessori. Defugir-les és tocar la columna vertebral de la democràcia liberal.

Tot això ve a tomb de la ja famosa Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica. Se n’ha dit de tot: llei de pedaços, llei de retalls, llei frankenstein, llei omnibús. Realment és difícil de definir, tot i que hi ha consens sobre un cosa, que és, a banda d’una involució política, un nyap jurídic. De fet és sorprenent que s’hagi pogut tramitar en aquestes condicions quan el parer del assessors jurídics de la Generalitat ha estat claríssim en els darrers anys en el sentit de limitar l’abast d’aquesta mena de lleis calaix de sastre.

La qüestió de les lleis d’acompanyament i del seu objecte ve de llarg. Durant anys van ser utilitzades pels governs del PSOE i del PP per escapolir-se dels procediments parlamentaris amb l’excusa que calia reforçar la Llei de pressupostos, amb tot de mesures, no estrictament pressupostàries, però que, suposadament, eren urgents i hi estaven vinculades. A la pràctica, això es va convertir en un calaix de sastre, on tothom que es volia escapolir dels procediments parlamentaris intentava introduir la seva falca al text legal. La doctrina jurídica va ser molt crítica amb aquesta evolució, com no podia ser d’una altra manera, perquè implicava defugir uns procediments adreçats a assegurar un adequat debat parlamentari. Per això, se’n va limitar el seu ús a aspectes clarament vinculats amb el contingut de les lleis de pressupostos. Ara, el Govern ressuscita aquesta pràctica, corregida i augmentada, però, com reconeix a la memòria —per cert, paradoxalment breu—, amb aspectes del tot deslligats de la legislació pressupostaria.

La manca de respecte de les formalitats i dels tempos ha tingut conseqüències sobre la qualitat de la norma —les bones lleis necessiten temps, com el bons vins. Trobar-hi un mínim comú denominador és pràcticament impossible. Segurament perquè en realitat la Llei només s’explica per la intenció de derogar el màxim nombre de normes legals dels Governs precedents d’una única tacada; la crisi només és una excusa. Per descomptat, entre els més de 600 articles, també hi ha normes encertades, però poques d’elles realment urgents.

En definitiva, una Llei poc rigorosa des del punt de vista formal i de fons. Cal rectificar, començar novament la tramitació de totes les modificacions legislatives que siguin necessàries, parlar amb tots els actors i sectors interessats i donar al Parlament el pes que l’ordenament jurídic li dóna i el temps necessari. Aquestes són les regles de joc de la democràcia liberal. Per sort.

Ara, parlarem de la Llei Omnibús

La voluntat d’aquest bloc, és reflexionar sobre les polítiques públiques que implementen les Administracions Públiques que actuen a Catalunya i a nivell internacional, des del rigor i la reflexió pausada, aportant alternatives per millorar l’eficiència de la nostra gestió pública, impulsant polítiques que facin un país més just i més lliure. Volem promoure la mirada a llarg termini, enfront les urgències del curt termini, però sense defugir les reflexions sobre temes d’actualitat.

En aquest moment està en tràmit l’anomenada “Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica”, que representa una esmena a la direcció política de molts Departaments de la Generalitat de Catalunya i un desballestament de la tasca social i d’ampliació de drets construïda els últims 7 anys. I des de la Secció d’Anàlisis volem estudiar i apuntar elements crítics amb l’anomenada Llei Omnibús.

Per això, hem decidit començar amb una sèrie de blocades que tractaran sobre els efectes de la Llei Òmnibus, analitzant tant el fons, com la forma. A partir de demà iniciarem la publicació d’aquesta sèrie, però per anar fent boca us enllacem el bloc de l’Albert Castellanos, membre de la Secció, comentant la Llei.

http://albertcastellanos.blogspot.com/2011/06/una-altra-manera-de-fer-politica.html

Presentació

La Secció d’Anàlisi de Polítiques Públiques de la Fundació Josep Irla, la formem un grup d’homes i dones que, pel fet de treballar o d’haver ocupat càrrecs amb diferents graus de responsabilitat dins de l’Administració o de les institucions polítiques, tenim experiència i coneixements en el camp de la gestió pública.

Aprofitant el bagatge d’aquest capital humà, el nostre objectiu és esdevenir un centre generador de reflexió i d’innovació en l’àmbit de les polítiques públiques del nostre país, a través de l’anàlisi i seguiment de les decisions que s’adopten des dels diferents Governs, la realització d’estudis de política comparada amb altres territoris o incorporant, si s’escau, les últimes tendències en management.

La nostra pretensió és aportar alternatives per millorar l’eficàcia de les polítiques públiques, en pro de la construcció d’un país més just i lliure, amb un estat del benestar sostenible i d’àmplia cobertura, i amb una economia competitiva.

En aquest bloc hi publicarem els articles dels nostres membres i aportarem eines pel debat tot recomanant-vos altres documents (estudis, notícies, vídeos, enllaços…) que considerem que puguin resultar interessants.